Bye Bye Laos

Sembla que va ser ahir que entràvem a Laos i ja n’estem sortint. Demà si no plou ni cap altre causa de força major ens ho impedeix creuarem la frontera per a entrar al Kingdom of Thailand.

Laos, o com dirien aquí, la Lao’s People Democratic Republic és un país curiós, que com la majoria de països que tenen la paraula Democratic en el seu nom, no és una democràcia.

És una país relativament poc poblat, 7 milions d’habitants per a una superfície equivalent a la del Regne Unit, i ostenta el dubtós honor de ser el país on més bombes per habitant han caigut al llarg de la historia. La meitat de la població viu en zones aïllades, sense accés per carretera, i a part del idioma oficial, el Laosia, s’hi parlen entre 100 i 200 llegües diferents.

El que crida l’atenció quan al travessar Laos en bicicleta és que es un país que sembla funcionar a dues velocitats diferents. D’una banda hi ha les ciutats com Luang Prabang o Ventiane que semblen estar experimentant un ràpid creixement, i de l’altre, tots els petits pobles on reina la calma i la tranquilitat.

A diferencia de Vietnam on sempre hi ha motos i gent amunt i avall que sembla que fan alguna cosa per a guanyar-se la vida, un poble Laosia fora de les zones turístiques i fora de les zones més concorregudes, es una basa d’oli. A part dels nens que et criden “sabaydee sabaydee!!” i de les furgonetes carregades de turistes que passen sense parar, no sembla que hi passi gran cosa.

Normalment hi ha una “gasolinera” (un bido de gasolina i una manguera) on de tant en tant s’hi deu parar algú , una botigueta on s’hi venen refrescos i snacks que ningú sembla comprar i poca cosa més. La gent estant allà, uns encenen el foc, uns altres netegen l’arrós de pedretes, uns altres es dutxen a la font del poble, posen algues a assecar al sol, ajunten unes fulles per a fer teulades, ajunten unes altres fulles per a fer escombres, i d’altres simplement això, estant allà i et miren passar.

La sensació es que són autosuficients, que viuen al marge de l’economia del país i que amb la mica d’arrós i verdures que cultiven, amb les gallines, els porcs i les vaques que corren per allà lliurement, i el que sigui que puguin caçar, en tenen prou per viure.

Per cert, hem pogut observar dos tipus diferents d’armes de caça, d’una banda, una mena de ballestes molt rudimentàries que deuen fer servir per a caçar les rates i altres petits mamífers que normalment veiem cuits a la barbacoa en els mercats, de l’altre, antics fusells tipus Kalashnicov que deuen fer servir per a caçar besties mes grans, o això es el que ens imaginem. En tot cas, tot i que fan una mica res respecte, no sembla que els facin servir per a caçar cicloturistes.